Ball de Cercolets
L’entitat
L’Entitat fundada a finals de 2009 aplega una vintena de balladors, fet que -tenint en compte que es necessiten vuit balladors- n’assegura almenys la continuïtat immediata. La franja d’edats va dels 15 als 25 anys, essent però tots d’un cercle d’amistats comú.
Des de l’any de la seva creació ha participat en festes locals i de viles veïnes, com la Festa Major de Santa Coloma de Queralt o a Cervera, en una celebració de la colla de diables d’aquesta localitat.
Història
El Ball de Cercolets d’Igualada apareix documentat per primera vegada el 1828, en una visita reial a Igualada, la de Ferran VII i Amàlia de Savoia. La crònica o relació que d’aquelles festes es va imprimir a Cervera ens parla d’uns grups de joves que formaven “[…] vistosos grups i figures amb arcs guarnits de flors a les mans”. També ens parla que les comparses dels balls s’esmerçaven per “festejar als augusts sobirans amb les seves variades i vistoses danses, amb els seus arcs de flors…”.
Segurament aquest ball hauria tingut un origen en els homenatges que, en forma de túnels o ponts florits, el poble feia als nuvis com a ritus iniciàtic. Potser així es féu en honor als reis, malgrat que dubtem que aquests passessin per sota el pont d’arcades, per qüestions de protocol.
Malgrat que no és segur, podria considerar-se el Ball de Cercolets documentat el 1802, justament per l’anterior vista reial de Carles IV; un artesà cobrà dels regidors “de la pasada del Rey un partit de cèrcols”. De fet, estem convençuts que els cèrcols eren per al Ball de Cercolets.
El Ball apareix a la Festa Major d’Igualada i a dues festes de Barri amb molta continuïtat entre 1855 i 1919.
Les darreres aparicions del Ball de Cercolets igualadí foren segurament per la Festa Major de 1928, ja que el 1930 (però no abans) ens consta que vingueren de Vilafranca, fet que ve documentat per unes fotografies realitzades per a l’Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada per un concurs relacionat amb la Festa Major.
L’historiador local Gabriel Castellà va publicar al diari “Sometent” l’any 1905 el que es pot considerar el treball de referència per a la recuperació. Per tant, pensem que la desaparició de la colla local es donà uns anys abans de la Guerra Civil.
Vestuari
Com que es tracta d’una recreació viva, no hem pretès fer arqueologia a partir solament de les fotografies, sinó que –tenint-les sempre al davant i considerant a cada pas la informació que donen- hem volgut llançar una proposta potent i que posi en valor tot l’esplendor decimonònic del nostre Ball de Cercolets, prenent per marc les dues fotografies més antigues, que passen –degut a la seva importància- per davant de tots els altres referents.
Aquesta és la idea que vol transmetre el vestuari proposat, amb una faldilla tancada i relativament llarga i una cinta o banda al cap, com a elements distintius de la majoria d’altres vestuaris. Les fotografies –esplèndides- de cap a 1900-1907, ens mostren encara als carrers d’Igualada uns balladors que creiem que eren locals, vestits amb faldilles ratllades amb la roba tallada a l’esbiaix i cofats amb curioses cintes emplomallades, cosa que concorda amb les descripcions escrites de Castellà i el casquet que uns bastoners igualadins lluïren el 1908. Una altra fotografia datable vers el 1925 els mostra amb faldilles blanques ratllades, però amb el cap cobert per una cinta molt similar a la que apareix a les fotografies de principis de segle XX.
El 1930 sabem que actuaren a la Festa Major d’Igualada els cercolets de Vilafranca, que efectuaren figures espectaculars. Amb tot aquest material, hem emprès amb peu segur la recuperació del vestuari.
El vestit consisteix en un fons blanc (puresa i noblesa ritual, pantalons i camisa descendint dels antics calçons), damunt del qual s’hi superposa el vestit pròpiament dit, consistent en faldellí llarg i cinta de cotó ratllat, amb ribets de passamaneria vermella (veta i una ondulina, tal i com apareix a les fotos més antigues). Seguint les fotografies antigues d’Igualada, incorporem un mocador blavós i uns camals de cascavells curts de la mateixa roba de cotó que la faldilla, per tal de conjuntar (cascavells niquelats). Tenint en compte el potencial estètic del Juntament amb la cinta del cap esdevé clau la faixa, vermella, que és el color cromàticament més oposat a la faldilla, segons criteri d’indumentària de tipus ritual suggerit per Àngel Vallverdú. Als peus, mitja blanca i espardenyes de betada igualadina vermelles. El color de la faixa ha estat condicionat per les espardenyes, que sabem segur que eren vermelles.
Malgrat que sabem que el 1828 els cèrcols eren ornats de flors, Castellà el 1905 ens dóna notícia dels cèrcols de bóta guarnits amb cintes blaves. Entenem que les cintes subjectaven les flors i aquestes varen anar caient i perdent-se el costum de lligar-ne a sota les vetes o cintes. Finalment els cèrcols són adornats tan sols amb cotó fluix i les cintes de colors blau vermell.
Les músiques
Les músiques eren ben segur més d’una. Gabriel Castellà, en parlar dels bastons igualadins, ens diu que acostumaven a servir-se d’una de les tonades (en plural) dels cercolets. Només es conserva una melodia, que fou publicada pel mateix Castellà el 1905 i enregistrada en disc compacte el 2008 (cd “Sons i Músiques d’Igualada. Festa Major de Sant Bartomeu”).
L’instrument musical escollit per la colla per acompanyar el Ball de Cercolets no és un de concret. El 1881 Serra Iglesias parla de gralles aplicades a la Moixiganga i als Cercolets. El 1905 Castellà ens menciona una sola gralla (tal i com apareix a la imatge de cap a 1925. A Vilafranca, les gralles han esdevingut les substitutes de la cornamusa en els Cercolets de la Festa de Sant Fèlix. A Vilanova i Sitges encara han conservat la cornamusa acompanyada de flabiol i tamborino. Per tant, no descartem utilitzar la gralla ni tampoc la cornamusa amb flabiol (mitja cobla), però sempre amb un element de percussió (ja sigui el tamborino o un timbal de gralla) que ajudi a definir els canvis de ritme (i de pas) demanats als balladors. Amb tot, entenem que en el cas d’aquest ball, l’instrument més convenient des del punt de vista històric és la gralla o parell de gralles amb timbal de gralla.
S’utilitzaran també algunes tonades foranes per a fer diversos balls i no es descarta utilitzar-ne encara d’altres quan s’esgotin aquestes (repertoris de contradanses procedents quaderns de violí del segle XVIII i de llibres de llibertats d’orgue del XIX).
Coreografies
Pel que fa a les coreografies, en no ser un element documentat per imatge en moviment, hem recorregut al gran material disponible a internet i l’assessorament de la colla de Vilafranca, ja que resultava ser un bon referent per la manera de saltar i evolucionar en l’espai del carrer, segons les observacions del coordinador del projecte. La resta ja ha estat creació de diferents integrants de la colla des de molt aviat. Cal dir, però, que els materials audiovisuals de Sitges, Vilanova i Vilafranca han estat cabdals. A més dels balls de Tarragona, Reus i el Vendrell, també s’han conegut referents aragonesos i gallecs.
Per la coreografia a fer sobre la melodia pròpia, hem combinat el pas de galop (pas que es veu en la única fotografia on els balladors estaven en moviment) amb el pas que ha esdevingut clàssic per als balls de cercolets, panderos i figuetaires de Vilafranca, pas que ha estat imitat per tot el Gran Penedès amb resultats estètics molt alts, afavorits per una baixa dificultat d’execució. El projecte de recuperació s’ha fet sota la coordinació artística general de Daniel Vilarrubias i les coreografies s’han el·laborat amb l’ajut de Marta Jorba i de Pau Aymerich.