La valuosa imatge de plata de Sant Bartomeu Apòstol, patró d’Igualada. Aquesta peça extraordinària ha estat preservada i miraculosament conservada al llarg de tres-cents anys, sobrevivint almenys sis guerres i altres conflictes: la de successió 1705-1716; la del Francès, 1808-1811; les tres Guerres Carlines 1833-39, 1846-49 i 1872-76; la Setmana Tràgica de 1909, els fets d’octubre de 1934 i la Guerra Civil de 1936-39.La seva vinculació amb Igualada és d’un valor inestimable. Documents de l’Arxiu Municipal ja ens parlen d’una processó l’any 1484 i el 1670 del retorn de la imatge de Sant Bartomeu cap la seva capella amb acompanyament de música, cosa que ens fa pensar en la possibilitat d’algun ball o comparsa que la precedís o, almenys d’un caràcter protocolari. Segurament es tractaria de la imatge de fusta de finals de segle XIII que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Aquesta, en realitat es tracta d’un Crist assegut, però com que només porta el llibre (atribut que poden portar tots els apòstols) va ser reaprofitat com a imatge de Sant Bartomeu, tot pintant en lletra del segle XV -i per damunt de la pintura antiga- una oració al patró d’Igualada. L’any 1695 es va fer aquesta peça d’orfebreria tant singular, i sabem que no prové de cap altra parròquia ni església, perquè ja apareix documentada en un inventari de la sagristia d’Igualada del 1698. No en sabem ni l’autor ni l’indret exacte, malgrat que cal suposar que fou obrada a Ciutat de Mallorca, segons mostra el punxó o contrast d’argenter.

 

Està feta amb planxa d’argent repussada i cisellada i mostra un treball riquíssim, tant a la túnica i les robes, com a la magnífica peanya hexagonal que enlaira l’estàtueta. Cara i mans apareixen pintats a l’oli damunt de la planxa d’argent. En total fa 86 cm d’alçada. És buida per dins, de manera que no hi ha una talla de fusta que li serveixi d’armadura o carcassa de sosteniment. Això la fa lleugera, però també molt fràgil i vulnerable als cops. De fet, n’ha patit molts, que han provocat la pèrdua de la corona original que li guarniria el clatell (segons mostra el forat per aguantar-la) i nombrosos bonyecs al mateix cap i algun braç. Havia perdut el ganivet, que li fou reposat el 2008, amb motiu de la inauguració de l’exposició permanent d’orfebreria religiosa “Fulgentia”.

Darrera de la peanya llueix l’escut d’Igualada i al davant hi ha un medalló amb la data. El mantell es troba decorat de manera diferent a la túnica, de manera que ofereix uns contrastos estètics molt aconseguits, amb les flors i les fullaraques entrellaçades i serpentejants. Afegint-hi la peanya i el cànon curt de les proporcions de la figura (un xic rabassuda), fan que resulti molt simpàtica a l’espectador d’avui i que tingui un altíssim potencial comunicador, pastoral i d’identificació de tota la ciutat d’Igualada en ella, com a símbol ciutadà integrador, més enllà del simple valor religiós.

Magrat que es troba restaurada, consolidada i netejada, hom prefereix estalviar-se el risc que comporta treure al carrer una peça d’aquestes característiques, optant per la realització d’una còpia banyada en plata que, ben segur, estalviarà angoixes i problemes de seguretat i que, ben realitzada, acompliria perfectament amb la seva missió cultural i de vertebració del seguici tradicional històric d’Igualada.