Article de Daniel Vilarrúbias Cuadras, historiador de l’Art i Arxiver.

Enguany els igualadins podem celebrar una efemèride festiva especial i remarcable: es compleixen 650 anys de la primera crida, ban o pregó que es conserva convocant els habitants de la vila i rodalies a la celebració patronal, o sigui, la Festa Major. És per aquest motiu que he acceptat l’amable invitació de la Federació del Seguici i he volgut redactar aquesta breu nota històrica.

L’origen de la devoció (1282-1306)

L’origen de la devoció igualadina a sant Bartomeu té explicacions històriques, però també una de llegendària. Pel que fa a aquesta darrera, Magí Puig ens la narra a la seva Història del Gremi de Blanquers d’Igualada. Segurament ens cal pensar en la fracassada croada de Jaume I a Terra Santa el 1269, que es va descartar a Sardenya, molt abans d’arribar a l’indret esperat. Tot i això, la llegenda els fa arribar fins a Palestina, de manera que també podria ubicar-se el fet històric dins la novena croada (1271-1272), dirigida pel futur Eduard I d’Anglaterra. Puig ho explicava així:

“En la croada que es va organitzar el segle XIII per a la reconquesta de Terra Santa es varen allistar gran nombre de cavallers i senyors feudals de la nostra comarca, entre els quals hi havia un senyor de la Conca d’Òdena que comandava gent de casa nostra. En la companyia d’aquest senyor hi figurava un igualadí de família distingida, el qual sent a l’Orient va fer una íntima amistat amb un cristià d’aquell indret. […] Romandre a Palestina va esdevenir una imprudència i els combatents hagueren de refugiar-se en un lloc més segur. En circumstàncies tan compromeses, el croat igualadí va proposar al seu amic oriental que l’acompanyés a la seva pàtria, on es podria dedicar amb completa llibertat al seu ofici d’assaonador i a l’exercici de les seves pràctiques religioses. Li va prometre tota mena d’ajuda en compensació als favors que d’ell havia rebut. Els dos companys arribaren a Igualada, un cop aquí el cristià oriental va instal·lar un obrador d’assaonar pells, emprant els mètodes de treball del seu país, que eren molt més avançats que els que s’utilitzaven a la vila. El jueu-convers va induir als blanquers i assaonadors d’Igualada a perfeccionar els sistemes d’adob i d’acabat de les pells, ensenyant-los a adaptar les tècniques de treball de Palestina. També va introduir a Igualada la devoció a Sant Bartomeu i instal·là a casa seva, tocant al taller d’assaonar, un petit oratori per donar culte al màrtir d’Armènia. A l’Orient Mitjà aquest sant era venerat com a patró de l’ofici dels blanquers perquè per martiritzar-lo li arrencaren la pell.”

La festa litúrgica de sant Bartomeu ja devia celebrar-se a Igualada vers l’any 1300. Si obviem la llegenda i ens atenem a les fonts d’arxiu, l’advocació ja era present a la vila des d’almenys el 1282-83, quan consta un Hospital d’Igualada. Fundat abans de 1283 per Maimó Bonfill «patronus et fundator hospitalis et capelle Sancti Bartolomei de Aqualata», aquest hospital tenia, com es veu en la intitulació que de si mateix fa Bonfill, capella pròpia, ja fos la fundada pels croats de la llegenda històrica o no. Puig estableix la hipòtesi que Maimó Bonfill descendís d’aquell jueu convers, cosa que ens sembla, com a mínim, possible: el nom té ressonàncies hebrees. Maimó Bonfill feia testament l’any 1306 i degué morir poc després. En aquell document va disposar que la capella i l’hospital anessin sempre units i fossin regits per un prevere; disposà que la seva dona Sibil·la restés com a hospitalera i senyora de tot mentre visqués; després l’hauria de succeir el seu fill Pericó, destinat a la carrera eclesiàstica. Així degué ser, ja que el 1319 consta Pericó com a «hospitalarius hospitalis sancti Bartholomei de villa Aqualate».

Aquesta capella devia oferir un espai sagrat idoni per a les reunions del Consell de la incipient Universitas o Municipi, les quals no convocaven un nombre gaire gran de persones. Aquestes reunions potser començaven invocant la protecció del sant titular de l’espai on es trobaven. Penso que Sant Bartomeu fou escollit patró segurament perquè presidia moltes de les reunions quotidianes –no extraordinàries– del Consell Municipal des del primer quart del segle XIV. Durant la primera meitat del segle XIV era usual celebrar consell de síndics (òrgan de govern) a la Capella de Sant Bartomeu: El 16 de gener de 1340 Berenguer Guarro, Arnau Castell i Ramon Pedriça, «scindici predicti et universitas dicte ville convocati voce preconia in ecclesia Sancti Bartholomei ut moris est […]», és a dir, els tres anomenats, que eren “els síndics o jurats (regidors, per entendre’ns) i la universitat de dita vila, convocats amb pregó a l’església de sant Bartomeu, tal com és costum”. En canvi, el consell general de tota la Universitas o municipi tenia lloc a l’església de Santa Maria, perquè era l’espai més gran que tenien a la població. I aquest costum no fou cosa d’una temporada; encara es cita com a tal, per exemple, en l’elecció de càrrecs que va fer-se en aquesta capella el 30 de novembre de 1452 i reunions immediatament posteriors, com la del 3 d’abril de 1453.

Primers indicis de la Festa Major (1333-1367)

Però la festa es celebrava ja d’abans, almenys el 1333, quan Alfons III va concedir a Igualada el privilegi de fer una fira:

Concedimus et ordinamus per nos et nostros in perpetuum, quod in dicta villa Aqualate sint et celebrentur nundine vel fira que incipiant quinta die post festum Sancti Bartholomei mensis augusti primo venturi, et de inde quolibet anno in eodem die per quinque dies sequentes postea continue durante […].

Concedim i ordenem per nosaltres i els nostres (successors) a perpetuïtat, que a la dita vila d’Igualada siguin i se celebrin fires que comencin el dia cinquè després de la festa de sant Bartomeu del mes d’agost primer vinent, i des d’aleshores cada any en aquell mateix dia, durant els cinc dies posteriors següents…

La fira d’estiu s’havia concedit el 1330 per fer-se per Sant Llorenç i durant sis dies, però coincidia amb la de Piera i la Universitat pierenca es va queixar del fet. Tres anys després, el rei la va reduir a 5 dies començant el 29 d’agost, o sia cinc dies després de la festa de Sant Bartomeu. És evident que la presa de referència del dia 24 és deguda al fet que ja es celebrava a nivell local com una solemnitat. Tenim doncs, la primera notícia consistent de la Festa Major d’Igualada. Una evidència que es repeteix en un pregó de la fira de 1357 quan, la vigília del 24 d’agost d’aquell any es proclama que:

[…] negun hom stranyer no gos portar per la dita vila spases, broqués, cervaleres ne altres armes vedades, exceptat per demà tot jorn que serà la festa de sent Bartolomeu, sots pena de perdre les armes, et que tot hostaler et hostalera deya denunciar et manifestar als seus ostes que no porten les dites armes […].

I els primers indicis d’una festa amb actes de relleu és de 1367 quan, aprofitant la gentada que hi havia, es pregona aquesta fira el mateix dia 24 d’agost pels carrers d’Igualada i es fa saber de part dels batlles que qui volgués córrer, just en aquell moment era a punt de començar el cós, és a dir, la cursa del dia de sant Bartomeu. S’aprofita doncs, el pregó per demanar que els habitants hi acudissin armats per evitar inconvenients si sorgien disputes, com en qualsevol competició esportiva, antiga o moderna. Recordem un derby actual:

[…] Item, vos fa hom saber de part dels dits honrats batles, que tot hom qui vulla córrer, que encontinent sien al sol del cós, e que tot hom de la dita vila sie enterament aparellat ab armes, e vage al dit cós, sots pena de cos et diner, e que null hom de fora vila no gos portar armes al dit cós, sots pena de perdre aquelles.

Veiem que la pena o multa seria de cos (assots o presó) i de diner (multa). Per tant, el 1367 ja hi havia cursa i algunes competicions més, actes que trobem esmentat en el primer pregó conservat de la festa sant Bartomeu, de l’any 1374 i que és el que aquí es commemora.

Les crides de 1374 i 1388

Fins ara només havíem vist indicis de la festa a través de per proclamades aquella mateixa diada advertint de fets que havien de passar poc temps després. Aquesta crida, la més antiga que coneixem completa ja és dotada d’aquell to fantasiós, bellíssim, que seria tant característic de les crides igualadines de Sant Bartomeu, sempre amb una clara visió comercial i promocional i la intenció posada en atraure un bon nombre de visitants de fora. El text original diu:

Are hogats què·us fan a·saber ·ij· homs en·amorats que són venguts de·les Índies a tota pesona qui vula córer, saltar, ne bara lanzar, que sia haçí en Agualada, de dijous primer vinent que ne ha viij dies, sia ha çí a la benaurada festa de Sent Bertomeu apòstol, com sien certs que hom los aurà, al cap del cós un bel pro he en mig del cos una bela donzela, e qui pus trempat serà aquella se·n portarà he aurà l·amor de sa enamorada.

XVI die augusti anno a nativitate domini Mº CCCº LXXº quarto fuit predicta preconizacio facta et publicata per dictam villam in locis assuetis per Bernardum Valle sagione et preconizatorem publicum dicte ville.

Crida del 16 d’agost de 1374 on es pregonen els premis de la cursa que se celebraria el proper 24 d’agost, festa de sent Bertomeu. Es tracta del pregó més antic que coneixem fins ara i del qual ara fa exactament 650 anys. Arxiu Comarcal de l’Anoia, Fons Parròquia de Santa Maria d’Igualada. Foto: Daniel Vilarrúbias

La seva lectura moderna diria així:

Escolteu tots ara què us fan saber dos homes enamorats que són vinguts de les índies; a tota persona qui vulgui córrer, saltar o barra llençar, que sigui aquí a Igualada, del proper dijous comptant vuit dies, vingui aquí a la benaurada festa de sant Bartomeu apòstol, perquè poden estar segurs que tindran, al final de la cursa, un bell premi i al mig de la competició una bella donzella, i qui més valent o ardit serà, aquella s’endurà i tindrà l’amor de la seva estimada (evidentment és un relat en clau cavalleresca medieval!).

El dia 16 d’agost de l’any de la nativitat del Senyor 1374 fou feta la predita crida o pregó i publicada per la dita vila en els llocs acostumats (devia haver-hi unes places o carrers on solia aturar-se l’agutzil o pregoner que les feia) per Bernat Vall, saig i pregoner públic de la dita vila.

Heus aquí el document més antic que tracta la nostra Festa Major patronal d’una manera més clara que un simple indici: es tracta d’un document que cal considerar amb tota propietat com de festa major, si bé el corpus documental per a l’estudi de la festa gran igualadina s’obre, de moment, amb les mencions de la capella a finals del segle XIII i el privilegi de la fira de 1333.

Si volem reblar el clau amb les crides igualadines, veritable tresor de la festa a Catalunya, disposem també d’un pregó de 1388 on la celebració ja rep prematurament el tractament de Festa Major. Els actes van agafant gruix i es detallen quins eren els premis oferts als guanyadors dels esdeveniments esportius:

Are oygats que·us fan a saber los honrats batles de la vila d·Agualada a instància e requesta dels honrats consellers e prohòmens de la dita vila, a tota persona de qual que condició o stament sia […]

Crida de la vigília de Sent Berthomeu

Encare·us fan a·saber los dits honrats batles, a instància e requesta de IIos palegrins partits de les parts de tremuntana, volents anar al Sant Sepulcre, e com sien stats en la dita vila d·Agualada e agyen sabut que aquí·s face e·s celebre festa maior del gloriós apòstol monsenyer Sent Barthomeu. E jacse sia lo temps sia inconvenient, emperò en reverència e honor del dit gloriós sant, an proposat en lur coratge de romanir en la dita vila per honor e sollepnitat de la dita festa de Mossenyer Sent Barthomeu, la qual se celebrarà diluns primer vinent. E en reverència e honor de la dita festa, són prests de córrer e saltar, barra e lança gitar ab tots jóvens e homes enamorats qui a la dita festa venir volrran, e que ells posaran al cap del cós un bell vadell e a la saltadora un anell d·or, e qui pus temprat serà aurà les dites joyes sens tot embarch e contradicció.

Fuit facte et publice omnes predicte quatuor preconitzationes, de mandato venerabilis Bernardi Granelli locumtenentis venerabili Anthoni Granelli, bajuli ville Aqualate pro domino rege et Berengari Salamonis baiuli eiusdem ville pro monasterio Sancti Cucuphatis vallensis, per Bernardum Vallesii sagionem et preconem publicum dicte ville in locis assuetis in dicta villa, die mercurii nonadecima mensis augusti anno a nativitate Domini Mº CCCº LXXXº VIIIº.

Crida del 19 d’agost de 1388 on es convoca a celebrar la festa major del gloriós apòstol monsenyer Sent Berthomeu i que suposa la primera aparició coneguda d’aquesta consideració. Arxiu Comarcal de l’Anoia, Fons Ajuntament d’Igualada, Llibre de la Universitat. Foto: ACAN

La transcripció moderna del document seria la següent:

Ara oïu què us fan saber els honrats batlles (qui governaven la vila en nom dels qui en tenien el senyoriu compartit, el rei d’Aragó i l’abat del monestir de Sant Cugat), a iniciativa i petició dels honrats consellers (com que Igualada ja tenia el privilegi de Carrer de Barcelona, els síndics ja són anomenats Consellers, com a la capital, i eren els quatre consellers els qui demanaven al batlle que fes pregonar les crides, ja que els anuncis eren una prerrogativa seva com a garant de la justícia) i prohoms de la dita vila, a tota persona de qualsevol condició social i posició o estament… (segueixen les crides del mercat, dels malfactors, de la fira).

Encara us fan saber els dits honrats batlles, a iniciativa i petició de dos pelegrins partits de les parts del nord (suposem que tornaven de Compostel·la) desitjosos d’anar al Sant Sepulcre (podria ser el Sant Sepulcre de Palera o el d’Olèrdola, etcètera; però com que tot és fantasia cavalleresca i medieval, pensarem que tenien planejat d’anar a Terra Santa, al Sant Sepulcre de Jerusalem) i com han arribat a la dita vila d’Igualada i han sabut que aquí es fa i se celebra festa major del gloriós apòstol monsenyor sant Bartomeu. I ni que sigui un mal moment (per a ells; la gent que viatjava no solia aturar-se tants dies si no era que es posava malalta) tot i això volen en reverència i honor del dit gloriós sant, han proposat amb valentia de quedar-se a la dita vila per honor i solemnitat de l’esmentada festa de monsenyor sant Bartomeu (és a dir, munten un torneig o competició tot substituint el cavaller homenatjat -per exemple, el rei- pel sant patró), la qual se celebrarà dilluns proper vinent (fixeu-vos que no ho feien en diumenge, sinó el dia que pròpiament s’esqueia la diada, o sigui, el dia 24). I en reverència i honor de la dita festa, seran preparats per córrer i saltar, llençar la barra i la llança, amb tots els joves i homes enamorats qui a la dita festa voldran venir (és a dir, que voldran competir amb ells amb una actitud cavalleresca i complint amb els codis d’honor i de joc net) i que ells (és evident que ho feia un mecenes o el propi municipi, com un “Trofeu Ciutat d’Igualada”) posaran al cap del cós un bell vadell (o sigui, al final de la cursa un bonic vedell, sabem per anys posteriors que es tractava d’una figureta de plata o d’or, en miniatura, i que devia recollir-se de manera vigilada com un trofeu en arribar abans que els altres i que provava que s’havia arribat en primer lloc) e a la saltadora un anell d’or (la saltadora devia ser alguna mena de cucanya o de salt de llargada o d’alçària) i qui més valent i àgil serà tindrà les dites joies sense problema ni conflicte.

Foren fetes i públiques totes quatre predites crides, de manament del venerable Bernat Granell, lloctinent  del venerable Antoni Granell (és a dir que actuava en representació seva per trobar-se absent), batlle d’Igualada pel senyor rei, i de Berenguer Salomó, batlle de la mateixa vila pel monestir de Sant Cugat del Vallès, per Bernat Vallès, saig i pregoner públic de dita vila pels llocs acostumats de la dita vila, dimecres dia 19 d’agost de l’any de la nativitat del Senyor de 1388.

Els pregons o crides es van succeint, algunes amb un to cavalleresc i fantasiós molt interessant. El 1394 ja es parla de festa anyal i de gran i solemne vigília i el 1400 es repeteix el tractament de festa major, potser per haver consultat pregons anteriors per veure com eren fets. Així, en conservem vuitanta-dues entre els anys 1374 i 1625, que ja he anat transcrivint al llarg d’anys d’estudi.

Afegeixo finalment que a la crida del 1484 es parla clarament de processó que anava i tornava de la capella de sant Bartomeu, encara que els anys 1441, 1450 i 1457 ja s’hi havia anat -fora de les dates de la seva festa- per a demanar sanitat en temps de pestilència o sequera. I també que el 1615 aquesta processó es reconeixia feta des de temps tant reculats que era qualificada com a viscuda de temps immemorial:

Ara ojats que·us nottiffican y fan assaber a tothom generalment de part dels magnífichs senyors de balles de la vila de Igualada […] Com demà que comptarem a vint·y·quatre del present y corrent mes de agost y del any de la nativitat de nostre senyor mil sis cents y quinze sia la festa del gloriós Sanct Barthomeu apòstol de nostre senyor Déu Jesuchrist y patró d·esta universitat de Igualada, y se hage sempre acostumat de temps immemorial a esta part celebrar en dita festa solemne offici y sermó en la iglésia parrochial de dita vila y fer una solemne professó per dita vila, aportant per aquella la figura de dit gloriós sanct patró nostre […]

Podem concloure que, ultra els oficis religiosos i la processó, l’acte més antic de la nostra Festa major són, sens dubte, els balls i danses (1394) i, ves per on, les competicions esportives i els torneigs on prima l’ardidesa física. Allò que a Reus encara anomenen els cóssos: el 26 de juny, quatre dies abans de Sant Pere fan competir entre ells la gent dels balls i danses del seguici a través dels jocs tradicionals (bitlles, curses, etc.) i allò que es pot veure per Sant Roc a la Plaça Nova de Barcelona, on destaca la cucanya de tipus horitzontal i giratòria, feta a inicis de segle XX, hereva dels anomenats jocs de sortija.

Article publicat a la Publicació de Sant Bartomeu de 2024