Ball de St. Miquel i Els Diables
L’entitat
L’Entitat aplega trenta cinc balladors. La franja d’edats va dels 20 als 50 anys, essent però tots d’un cercle d’amistats comú. A més, s’ha intentat no caure en el parany del fenomen de les colles dedicades exclusivament als correfocs, sinó que es pretén no perdre de vista que el tret distintiu i més valuós és la representació del ball parlat o Lluita de Sant Miquel i els Diables.
Els assaigs es realitzen setmanalment des del mes d’octubre d’aquest any passat 2010. La direcció artística del projecte córre a càrrec de Frederic Herrero, ja membre del Ball de Diables de La Llacuna i es rep assessorament de diversos experts que formen part de la Coordinadora de Diables Centenaris amb Parlaments de Catalunya.
Presentats aquest 2011 en les I Jornades de Cultura Tradicional organitzades per la FESTHI i a la Festa Major d’Igualada representant l’entremès comlert, ja han pogut mostrar la feina feta a la ciutat d’Igualada i a Sant Quintí de Mediona, convidats en motiu de la Festa Major d’aquesta localitat.
Història
Els Diables a la ciutat d’Igualada apareixen documentats per primera vegada el 1451, quan es va demanar a Joan d’Aranda de Jorba que deixés un arnés blanc per al Sant Miquel, tal i com ja havia fet altres anys.
Segurament aquesta comparsa i la seva representació hauria tingut un origen en els entremesos, en forma de ball parlat o potser amb mímica en un primer moment, de manera que es pretenia explicar la caiguda dels àngels rebels a l’infern. Segurament també hi prenia part la víbria o drac que arrodonia l’esmentada representació del quadre infernal, contraposat a l’entremès o castell del paradís.
Després de mantenir-se durant tot el segle XVI i bona part del XVII, els retrobem en un programa de Festa major de l’any 1851. A partir d’aleshores s’anomenarà Ball de Diables (o “Els Diables”). El Ball apareix a la Festa Major d’Igualada amb molta continuïtat entre 1851 i 1930 i esdevé un dels principals referents històrics catalans del què es coneix com a “model de diables penedesencs” amb parlaments vuitcentistes.
Les darreres aparicions del Ball de Diables igualadí foren segurament per la Festa Major de 1933 (encara consten al programa). El 1930 es van fer unes fotografies realitzades per a l’Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada per un concurs relacionat amb la Festa Major i el nostre Ball encara hi apareix. De fet, les colles locals dels balls de bastons, pastorets o cercolets ja havien desaparegut al llarg dels anys vint. Per tant, pensem que la desaparició de la colla local de diables es donà ben just abans de la Guerra Civil, segurament amb la mort del qui fou un històric cap de colla: Antoni Palomas, àlies “El Trinco”.
El vestuari
Com que es tracta d’una recreació viva, no hem pretès fer arqueologia a partir solament de les fotografies, sinó que –tenint-les sempre al davant i considerant a cada pas la informació que donen- hem volgut llançar una proposta potent i que posi en valor tot l’esplendor decimonònic del nostre Ball de Diables, prenent per marc les fotografies més antigues, que passen –degut a la seva importància- per davant de tots els altres referents.
Les fotografies –esplèndides- de 1906 i 1908 ens mostren encara als carrers d’Igualada uns diables locals, vestits amb una indumentària molt similar a la de Vilafranca o Sant Quintí, amb jaqueta encaputxada llisa i pantalons, tot ben auster, segons el model penedesenc.
La particularitat del cas igualadí és l’existència molt clara d’uns rols diferenciats que jerarquitzen als personatges segons uns estaments militars: són el Llucifer, la Diablessa, el Capità Borró o forquista, l’Alferes o porrista i els diables rasos. Això es fa palès en l’atrezzo per mitjà de les eines (armes, banderes i maces), però també en el vestuari per mitjà d’uns galons a les mànigues.
Les eines
El ceptrot: Maça de grans dimensions especial que porta el Llucifer de la colla. Al llarg del temps observem que certs estris no han variat gens i conserven l’esència i l’estètica primitiva. En el cas del ceptrot la caixa cilíndrica de llauna amb els laterals dentats i dues banyes que el coronen.
El ceptre o vara de la Diablessa: Com succeeix amb el Llucifer, la diablessa ostenta una graduació superior que la resta de diables, i a banda del vestuari, el seu estri per llençar foc perdurà al pas dels anys. És una mena de vara de comandament de dimensions reduïdes i tornejada, a l’estil de poblacions com Vilafranca o l’Arboç del Penedès.
La forca: Aquesta mena de forca de cinc puntes és característica i exclusiva en el Capità de la colla.
La porra: l’Alferes del Ball porta aquesta maça acabada en una “bola” que li atorga superioritat amb la resta de diables.
Les maces: Les “porres” per cremar carretilles que porten els diables estan basades en les fotografies, igualment com la resta de material. Típiques en qualsevol formació de diables del model tradicional, son fetes en faig, pintades en negre, com s’havien portat sempre a Igualada.
L’espasa: basada en les fotografies històriques, d’estil medieval.
El punyal: És la daga que porta la diablessa en el moment de representar la Lluita dels diables contra l’Arcàngel.
Les banderes: Els dos bàndols porten les seves respectives insígnies com a símbol de dualitat de les dues milícies que s’enfronten durant la representació. Una la porta l’Arcàngel i l’altra un dels diables, l’anomenat “Banderado”.
Coreografia i música
El moviment que els diables realitzen per l’escenari -i també durant les cercaviles és un caminar pausat, de tipus desfilada, anomenat “pas”. Serveix per enllaçar un recitat amb un altre o una part de l’entremès amb una altra. El ritme de tabals que l’acompanya i ajuda a marcar-lo és propi d’Igualada, segons publicà Gabriel Castellà el 1905.
Parlaments
Ha estat cabdal la visita al Centre de Documentació del Patrimoni Etnológic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), d’on hem trobat els parlaments dins els fons de l’Arxiu Amades.
Aquests parlaments es poden representar tal i com s’han trobat, sense necessitat d’adaptar-los, malgrat que hom n’ha fet una traducció al català, seguint una estètica antiga, per tal que els diables-actors es trobin més còmodes, a petició seva. També s’han trobat parlaments dels anys quaranta del s.XX pertanyents al grup de diables del Barri de Sant Agustí d’Igualada.